Vídeo:  Biodiversitat és futur

TRADUCTOR

English Chinese (Simplified) French German Italian Russian Spanish

DECLARACIÓ

ENLLAÇOS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cercador

Nosaltres.com - El cercador de Vilaweb
De molsa blanca i de pessebres... PDF Imprimeix Correu electrònic
dissabte, 15 de desembre de 2007 13:36
AddThis Social Bookmark Button

 

De molsa blanca i de pessebres...

Cèsar Blanché

Quan arriben les festes de Nadal,  es fan recurrents les preguntes que se’ns adrecen sobre si és permesa la recol·lecció de certes espècies vegetals amb destí a l’ornamentació de les llars, si es tracta d’espècies amenaçades o si es troben protegides. En general, parlem del grèvol, dels avets, de la molsa, del vesc… Enguany, la revista Mètode (Llimona & Masó, 2007) publica una alerta sobre la sobre-recol·lecció de la molsa blanca (Cladonia mediterranea), que és també recollida per la publicació Nat.

Tal com destaquem a l’apartat de notícies, existeix una regulació sobre la recol·lecció del verd nadalenc, fruit de la preocupació per la collita masiva de certes espècies d’ús tradicional durant les celebracions nadalenques. Enguany s’ha afegit una nova crida a l’atenció sobre una altra espècie recol·lectada, que no gaudeix de cap mena de protecció explícita. Es tracta de l’article de Xavier Llimona i Albert Masó, sobre l’anomenada “molsa blanca”, que engloba diversos líquens de les cladoniàcies (ordre Lecanorals) que pertanyen al subgènere Cladina, amb apoteci molt ramificat, que en el nostre entorn mediterrani, creixen en clarianes de boscos i comunitats arbustives poc denses d’àrees humides i càlides, prop del litoral. L’article indica la substitució de la importació de líquens nòrdics, molt abundants en aquells països, per l’espècie ibèrica (Cladonia mediterranea) collida d’origen silvestre i que es comercialitza en caixes als mercats nadalencs catalans, amb destí als nostres pessebres. Els autors recorden la desaparició d'algunes poblacions d’aquest tàxon (com ara la del Cap de Creus, arran dels incendis dels últims anys) que s'afegeixen a l’amenaça que pot significar per a l’espècie la recol·lecció massiva per Nadal. 

De fet, es tracta d’un primer avís sobre la necessitat de preservar aquest líquen, però que posa de manifest que cal parar també atenció a la biologia de la conservació de les espècies vegetals sense flor ,i als fongs i als líquens, de les quals disposem de molta menys informació que de les plantes superiors amb flor, que són l’objectiu del BioC. L’article no avalua el grau d’amenaça segons criteris internacionals (UICN), amb la qual cosa no podem valorar la severitat de la situació, ni tampoc ofereix informació sobre àrea d’ocupació, censos, taxes de declinació o el volum de l’extracció de material silvestre. També resta poc definida la qüestió de la legislació aplicable: l’article deixa entreveure que no hi ha cap mena de protecció i que caldria prohibir-ne la recol·lecció. Aquesta mesura pot tenir el seu sentit, però abans cal certificar-ne objectivament el grau d’amenaça; també cal recordar que seria d’aplicació, igualment com es fa amb la molsa verda, la llei forestal catalana, que no protegeix específicament cap tàxon, però sí que preveu sancions per a aquelles activitats que augmentin el risc d’erosió i que permetria la persecució d’activitats de recol·lecció massives de Cladonia mediterranea. 

En la meva opinió, el final de l’article és més discutible. D’una banda, suggereix la promoció alternativa dels ornaments nadalencs plàstics (“és més respectuós amb la natura, es poden reutilitzar i surt més econòmic”). Aquí he de dir a l’amic Llimona que no estem pas d’acord en aquest punt. Primerament, la producció d’elements plàstics no és ni respectuosa amb la natura ni surt més econòmica: l’extracció dels hidrocarburs necessaris, l’energia necessària per a la seva manufactura, el cost econòmic i ambiental del transport, els recursos invertits per a la seva eliminació (molta gent llença arbres de plàstic cada any,  i no tothom els reutilitza: ho veig cada any el 6 de gener al vespre a les escombraries de la cantonada!), no podem pas dir que siguin ni respectuosos amb la natura ni econòmics. Però, segonament, la producció per conreu d’arbres de nadal (l’híbrid Abies x masjoanis o qualsevol altre), és  a) equivalent a la producció de qualsevol altra planta ornamental (un gerani o un clavell, posem per cas), que no pretendríem pas substituir per una de plàstic, oi?; b) matèria orgànica que els ajuntaments faciliten recollir amb destí a compostatge i similars i, sobretot, c) un sistema de producció agrícola i forestal que permet incrementar el rendiment d’antics camps (de patates per exemple, que avui estarien abandonats: comparem el rendiment econòmic d'un metre quadrat de camp de patates pel mateix metre quadrat que ocupa avui un arbre de nadal!) i, com a conseqüència, un sector de població amb activitat agrícola pot seguir vivint a la-  i de la terra (vegeu el volum  77 de Catalunya Forestal de 2005 sobre aquesta qüestió). No parlem pas ara de l’extracció d’exemplars silvestres d’avets (em sembla que sortiria gairebé més car que no pas el conreu), que és una pràctica a erradicar del tot, sinó del volum majoritari del consum d’avets. 

D'altra banda, Llimona i Masó acaben proposant “la mateixa regulació que ja té el grèvol: només poden posar-se a la venda les remeses procedents de l’estranger”.  Aquesta és la justificació que m’al·leguen alguns venedors de fires i mercats nadalencs en ser inquirits sobre l'origen de les branques d'Ilex aquifolium de la parada: “No, aquest grèvol no és català… ve de l’Aragó”,  volent tranquil·litzar les consciències (la del venedor i la del comprador). Si no fos que… a l’Aragó també es troba protegit! (Decret 118/1986, BOA 19-XII-1986 i Decret 49/1995, BOA 7-IV-1995) i a les Balears, i al País Valencià, i al País Basc, i a les Comunitats Autònomes d’Andalusia, d’Astúries, de Castella-Manxa,  de Madrid… Normalment, l’exportació dels problemes ambientals no és mai una bona solució i els esforços de CITES van precisament cap a la regulació del comerç d’espècies amenaçades que impedeixi aquesta externalització de les amenaces sobre la biodiversitat. 

A part d’aquestes petites discrepàncies, de tipus disciplinar, la meva coincidencia amb Llimona i Masó és total: hem d’afrontar adequadament els problemes de consum tradicional individual de recursos naturals. És el mateix que passa amb les plantes medicinals o, en un altre terreny, amb els bolets o amb qualsevol altre producte natural. Hi ha una pràctiques industrials que cal regular amb rigor (sempre amb les dades científico-tècniques que hi donen suport ben a punt!) perquè solen comportar l’extracció de quantitats molt importants de material silvestre i, si convé, prohibir totalment, obrint la via de l’obtenció via producció en conreu: diversos vivers, per exemple, produeixen grèvol cultivat, amb el mateix impacte positiu que el dels avets citat més amunt i, darrerament, comença a proliferar la producció d’arboç, també com a decoració nadalenca (afegiu-hi el conreu de la flor de neu a Suïssa, el dels pins rovelloners i molts d’altres, quan el consum d’origen silvestre és excessiu per a la conservació d’una espècie determinada). Una altra cosa és el consum personal, difícil (per no dir impossible) de controlar: a un costat de la balança tenim la llibertat i la tradició, a l’altre, la massificació i les pràctiques equivocades. Segurament, l'educació ambiental i la regulació són la millor sortida, però aquesta és una qüestió per a una altra E-OPINIÓ.

Article citat: 

Llimona, X. & A. Masó (2007). La molsa blanca. El nostre pessebre pot posar en perill una rara espècie de líquen. Mètode 55: 19-21

Darrera actualització de dilluns, 4 de febrer de 2008 09:01