Mutualismes amenaçats Imprimeix
dilluns, 15 de setembre de 2008 19:12
AddThis Social Bookmark Button
 
Mutualismes amenaçats
 
Cèsar Blanché
 
Fa algun temps (Blanché & Bosch, 2007) havíem constatat que les amenaces sobre els sistemes planta-pol•linitzador eren enunciades de manera relativament especulativa i que els resultats publicats eren poc concloents o, fins i tot, contradictoris. En els darrers mesos han apregut dues publicacions que aporten dades més precises dels efectes disruptius sobre els mutualismes provocats, respectivament,  per plantes invasores i per contaminants químics, que modifiquen l’atractivitat de les flors per als insectes.

I. Bartomeus, M. Vilà i L. Santamaria, investigadors del CREAF, CSIC-Doñana i l’IMEDEA, respectivament, comparen, en un article aparegut a Oecologia (2008), com dues espècies de flors grosses i vistoses (Carpobrotus aff. acinaciformis i Opuntia stricta) afecten l’estructura de la xarxa planta-pol•linitzador, demostrant que interactuen fortament amb els pol•linitzadors i que reben significativament més visites que les espècies silvestres. En general, aquestes espècies invasores actuen com a supergeneralistes, però amb efectes contraris en les taxes de visita sobre les espècies natives: mentre que C. acinaciformis facilita la visita de pol•linitzadors a les espècies natives, O. stricta competeix pels serveis dels pol•linitzadors amb les plantes silvestres. Així, la introducció d’una nova espècie a la comunitat té conseqüències importants sobre les relacions de mutualisme pre-establertes, però no sempre negatives. Cal, doncs, considerar la complexitat del fenomen i analitzar cas per cas l’hipotètic efecte negatiu.
 
El mateix article recull altres estudis que demostren la interferència de l’invasora Lythrum salicaria sobre la nativa Lythrum alatum (menor taxa de visites) o de l’invasora Impatiens glandulifera sobre la nativa Stachys palustris (menor producció de granes), per la competència pels serveis dels pol•linitzadors, mentre que d’altres, demostren la inexistència d’efecte (la presencia de Carpobrotus sp. no té efecte significatiu sobre la pol•linització de l’espècie rara californiana Dithyrea maritima) o, fins i tot, l’efecte múltiple dels mateixos Carpobrotus a les Balears, demostrat per l’equip d’Anna Travesset: a) competitiu (menys visites) sobre Lotus cytisoides; b) facilitatiu (més visites) sobre Cistus salviifolius i Anthyllis cytisoides i c) sense efecte, sobre Cistus monspeliensis.

Una de les reflexions rellevants de l’article sobre la problemàtica de l’alteració de la xarxa de mutualismes implicats en la pol•linitazció per part de les espècies invasores és que els efectes per a la flora nativa depenen força de la fenologia: des del possible suport de les nouvingudes en reclutar i mantenir una fauna de pol•linitzadors que farien servei, sense anar més lluny, a plantes rares i amenaçades, fins a la floració de l’invasora en un moment de pocs recursos de vectors pol•linitzadors que poden ser monopolitzats per la nova espècie: l’afectació del “mercat floral” és més intensa quan els recursos de i per als pol•linitzadors són escassos, cosa que explicaria, en part, la diferència  de resultats d’uns estudis a d’altres i situaria aquestes fases d’escassedat de recursos com a moments crítics del procés.

L’altra cara de la moneda ve representada per l’afectacio a la comunitat de pol•linitzadors, d’especial interès, atès que les comunitats mediterrànies són considerades un hotspot de diversitat d’himenòpters i d’altres grups de pol•linitzadors (Michener, 2000). Primerament, cal considerar que l’establiment i fenologia de les espècies invasores té una dinàmica particular i que, habitualment, se n’han estudiat només fases determinades i, per tant, que l’efecte pot representar només la situació en un moment donat, podent evolucionar cap a situacions de més o menys afectació (en part modelada pel propi capteniment dels pol•linitzadors i en part també per la variació en la composició de la nova comunitat al llarg del temps). Si bé hom pot esperar un efecte menor pel caràcter generalista de la major part de sistemes mutualistes de pol•linització (una especialització espècie-espècie és un fenomen rar i restringit a tàxons amb estructura floral molt determinada, com hem pogut veure a les ranunculaceae que hem pogut estudiar al BioC), no hi ha dubte que, a llarg termini, poden haver-hi conseqüències que, en tot cas, caldrà demostrar a través d’estudis experimentals, que manquen encara. Tot i que aporta més dades, el propi article conclou que cal força més experimentació i que cal analitzar cada cas en un context específic dels tàxons i dels comunitats implicades.

El segon article que volem comentar ha estat publicat per McFrederick et al  (2008) a Atmospheric Environment, i fa parar l’atenció sobre un aspecte relativament negligit fins ara i que també ha estat remarcat per Conservation Magazine en la  selecció d’articles notables que fa trimestralment: la contaminació de l’aire fa que les roses tinguin una flaire menys dolça i atractiva, almenys per als insectes! Aquest estudi conclou que l’ozó i d’altres contaminants atmosfèrics s’uneixen a les molècules que les flors alliberen per atraure els pol•linitzadors, disminuint-ne l’aroma. I com més degradada es trobi la qualitat d’aquest aroma, més difícil és la localització de fonts d’aliment per als pol•linitzadors.

L’estudi, dirigit pels investigadors de la University of Virginia, Quinn McFrederick  i Jose Fuentes, inclou un complex model matemàtic (realitzat a partir de dades de temperatura de l’aire i de moviments dels insectes, així com de les estimacions de taxes d’emissions florals de tres molècules habituals als aromes florals: linalol, β-mircè,  β-ocimè  que analitza els patrons de dispersió dels aromes florals i si aquests poden ser destruïts o alterats per reaccions químiques amb els contaminants. El model matemàtic genera –per mitjà de variacions en les concentracions dels contaminants- simulacions de l’impacte sobre els senyals florals. En aire no contaminat, les molècules són poc afectades (destrucció de només  c. 20% després de disseminar-se a més d’un quilòmetre), mentre que en les condicions de contaminació habituals a les àrees urbanes de l’est dels Estats Units, són destruïdes el 75% de les molècules dels aromes florals abans de dispersar-se a només 200-300 m des de la font de producció.
 
Així, les rutes de provisió d’aliment per als pol•linitzadors i la capacitat d’atracció de nuclis poblacionals aïllats de les espècies vegetals per als serveis dels pol•linitzadors es veurien fortament afectades, en especial en condicions de fragmentació d’hàbitats com ocorre en molts països fortament transformats com ara el nostre. Per descomptat que (el mateix estudi ho reclama) calen estudis addicionals per determinar si la declinació observada recentment de moltes poblacions de pol•linitzadors és deguda, almenys en part, a flors que “no flairen com flors”. Però és un nou toc d’atenció sobre els efectes, sovint complexos i a llarg termini, que els canvis ambientals d’origen antròpic poden provocar sobre els fràgils sistemes de mutualisme. En el marc del projecte de recerca en curs del nostre equip, a més de la variació en la composició d’aromes florals, també tenim present el possible efecte de la il•luminació urbana i de polígons industrials sobre l’activitat de pol•linitzadors nocturns o crepusculars que, un cop pertorbada, podria resultar en un empobriment dels serveis d’encreuament sexual.
 
Bibliografia

Bartomeus, I., M. Vilà & L. Santamaria (2008) Contrasting effects of invasive plants in plant-pollinator networks. Oecologia  155 (4): 761-770. (enllaç a l'article)
 
Blanché, C. & M. Bosch. (2007) Conservation issues from research on Pollination Ecology: A W. Mediterranean view. Bocconea 21: 45-64

Michener, C.D. (2000). Bees of the world. John Hopkins University Press, Baltimore.

McFrederick, Q.S. J. C. Kathilankal & J. D. Fuentes (2008). Air pollution modifies floral scent trails. Atmospheric Environment 42:2336-2348. (enllaç a l'article)


Darrera actualització de dilluns, 15 de setembre de 2008 19:35